Quien escribe, teje. Texto proviene del latín textum, que significa tejido. Con hilos de palabras vamos diciendo, con hilos de tiempo vamos viviendo. Los textos son como nosotros: tejidos que andan”. Només algú amb l’agudesa d’Eduardo Galeano podría condensar tant en tan poc. La seva és una invitació a estirar del fil, a ordir una trama, a desenvolupar un nus, a brodar un text deixant-lo ben embastat. El lèxic de la costura també és el de la literatura, com ha reivindicat en més d’una ocasió Irene Vallejo. L’autora de L’infinit dins dún jonc està convençuda que els primers narradors —o els primers transmissors de coneixement— van ser dones, i que ho feien mentre estaven ocupades en menestres que no han merescut cap reconeixement: potser teixien, potser brodaven, potser cosien. Aquesta intimitat col.lectiva del fil i l’agulla ressona amb la solitud de qui sénfronta a una página en blanc. Si Galeano asegura que qui escriu teixeix, la pregunta és… qui teixeix, escriu? La resposta es diu Teresa Lanceta.

“Si on ouvrait des gens, on trouverait des paysages. Si on m’ouvrait moi, on trouverait des plages. » Només algú amb la sensibilitat d’Agnès Varda podria ser tan gràfica i tan poética a la vegada. Tots portem un paisatge endins. Si obríssim la cineasta belga apareixerien les seves platges, que tan bé va retratar en un documental homònim en el darrer tram de la seva vida. En canvi, el paisatges de Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) són de terra endins. Un exemple és una jarapa que evoca Horta de Sant Joan, el poble d’origen de la seva mare, i que va fer durant un estiu reaprofitant tires de roba vella i llanes de colors que va arreplegar per la casa familiar. Aquesta peça inèdita —que ja suma 40 anys— és la que obre el recorregut de Teresa Lanceta. La memoria teixida, la retrospectiva que en el Museu d’Art Modern de Céret dedica a l’artista catalana fins a principis de juny. Però els paisatges que van canviar-li la manera de teixir —o hauríem de dir escriure?— són els que va descubrir a l’Atles mitjà, on es va enamorar de la hipnótica geometría de les catifes rurals amazigues.

Abraçar les línies horizontals, defugirs les verticals, jugar de tant en tant amb les diagonals. Aquesta nova gramàtica va portar Lanceta a abandonar definitivament l’orografia dels paisatges, també dels urbans on retratava els anys noctàmbuls viscuts a la Ciutat Vella. En aquest tomb estilístic, es va enamorar del mètode, de la repetició d’un mateix gest, de no necesitar un dibuix previ ni cap tipus d’inspiració. Només fluir amb el teler, crear lentament gaudint d’aquella melodía repetitiva. Li agradava poder marxar d’allí i, en tornar-hi , continuar teixint com qui copia mil vegades la mateixa frase. “Però jo volia alguna cosa més emocional.”, confessa enmig de la visita a l’exposició. Un dia va ferir un quadre per accident i, quan va pensar com arreglar-lo, li va venir al cap una imatge de la infancia: el iaio de l’Horta de Sant Joan amb els pantalons sargits. En aquelles primeres puntades al llenç va encentar un nou llenguatge pictòric, una menera d’expressar-se que anava més enllà de teler, més enllà de la materia. Amb els cuadres cosits transcendia el temps i l’espai com qui llegeig un haiku.

La narrativa de Lanceta sempre s´ha arrelat a les técniques tèxtils tradicionals, que ha estudiat a fons fins al punt déscriure una tesi. La seva poesia s´ha expandit gràcies a l’experimentació. Això passa quan cus retalls de teixit i llenços pintats. O quan retalla aquest mateixos llenços en desenes de tires i les teixeix entre elles. O quan juga amb la trama i l’ordit d’un tapis com qui fa un joc de paraules. El resultat és una obra subtil i poderosa que parla de la memoria individual i col.lectiva des de l’abstracció geométrica i, sobretot, des de la carn propia. Tot aquest llegat li ha valgut el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2023 i li ha permès encetar l’any amb exposicions a Valladolid, Dallas i aquesta de Céret, que té el privilegi de mostrar molta obre inèdita. I és que Lanceta, a més de creadora incansable —amb 72 anys segueix en actiu al seu petit taller de Mutxamel— té el bon gust d’agradar-se i coleccionar-se. I axí, anar fent camí.